Origen Garraf: una campanya de coneixement dels productes més emblemàtics del Garraf
Fa molt poc s’ha posat en marxa una campanya de coneixement dels productes més emblemàtics del Garraf amb el nom d’Origen Garraf. La impulsa el Node, l’agència pel desenvolupament comarcal amb el suport de diverses entitats del territori com Slow Food Garraf i l’associació espigalls del Garraf. Els productes en qüestió són: la Malvasia de Sitges, els espigalls i brotons, el cargol punxenc, la gamba de Vilanova i l’escarola perruqueta o de cabell d’àngel. M’agrada pensar que tots són quasi-endemnismes. Alguns havien estat a punt de perdre’s (cas de la Malvasia avui sortosament recuperada), d’altres ja són reconeguts productes gastronòmics com la gamba de Vilanova, però alguns encara estan en perill de veritat com l’escarola perruqueta.
Tot això m’ha fet que em pregunti: quin gust té el Garraf? Com és el gust del Garraf si l’haguéssim d’explicar a algú de fora. Imaginem que li hem d’explicar a un de Barcelona, o de dins de la Vegueria … de Vilafranca mateix. La veritat és que és molt complicat. Existeix un gust col·lectiu? Format per la suma de tots els gustos particulars? Amb la nostra tradició i el nostre aïllament secular com a elements definidors del marc en qüestió? No ho sé.
Hi penso mentre escric aquestes línies. Vaig recordar les dues cites d’Emile Peynaud, un dels pares de l’enologia moderna amb que obre el seu llibre definitiu: “El gust del vi”. Obra de referència en el món del vi. Peynaud escull dues frases que sempre m’han agradat. “Si sapiguéssim assaborir el vi, el pa, una amistat sabríem assaborir cada instant de la nostra vida amb el respecte i l’escolta silenciosa del feliç moment que passa” de Jean Trémolières. I la segona: “No és el tast un art especialment humà i intel·lectual en que la reflexió segueix al reflex i la idea a la sensació?” . Aquesta darrera frase és d’en Pierre Poupon, un tastador excepcional. I és a aquesta frase on em vull referir. No aspiro arribar a la idea i a la reflexió. Vull ser modest i quedar-me en la sensació i el reflex.
Tot això m’ha fet que em pregunti: quin gust té el Garraf? Com és el gust del Garraf si l’haguéssim d’explicar a algú de fora.
Quines sensacions i reflexos m’evoca el Garraf? quin gust té el Garraf doncs? El Garraf té el gust d’una caixa de gambes de Vilanova a la cinta transportadora de la Llotja. I també és un suquet de gamba de la Cucanya amb la vista de les atzavares sobre de l’aigua. És el tacte dels rasclers d’una pedra treballada per l’aigua dins del Parc Natural. És un hort de brotons a les Casetes, entre Sitges i Sant Pere de Ribes. I els espigalls del dia anterior passats per la paella amb un allet, com feia la mare. És la copeta de Malvasia de Sitges presa a mitja tarda a casa de la tieta. Amb galetes si pot ser. És un bon plat de xató a casa d’un veí el dia de Sant Antoni. I uns “angelets” (escarola rebossada i ensucrada) de postre. I el postre Massís del Garraf que fan a la Salseta del carrer Sant Pau a Sitges, també. És una tapeta de cargols punxencs a algun bar de baix a Mar a Vilanova en ple estiu. És l’olor de garrofa al setembre. Quatre pinetells prop de Can Grau a Olivella a la tardor. I la vista del nostre Massís. Allí està sempre: alguna masia al mig i les vinyes que esgarrapen els contraforts del Garraf. Vinyes ja brotades guanyades amb la força del treball a la garriga. Coscons, llentiscles i ullastres aliats que conformen un magma que ho cobreix quasi tot … espai líric entre el Penedès i el mar: recer espiritual aferrat a l’arrel de la muntanya, del nostre Garraf. Veritable pare protector dels vents del nord i ponent.
Algun dia en sabrem fer idees de tot això. I reflexionarem. Quan arribi aquell dia, no ens caldrà justificar-nos. Tindrem un gust col·lectiu definit per tots i una litúrgia pròpia i rica i plena.
Albert Puig Pascual